Senyores i senyors, m’han tallat lo moixó!!! Si, si, aquella cosa lletxa i
arrugada que penja flàccida i morta entre les cames, comparada alguns cops amb
el nas d’algun, que sols s’aixeca quan s’anima o és animada i baixa un cop
acabada la faena. Si home..., o dona millor dit, aquella cosa que és coneguda
per tants i tants noms catalans i castellans com boques hi ha per a dir-los: la
titola -la tita per als xiquets-, la polla, lo penis, la fava, lo capgròs, lo
germanet, lo nano, lo “nabo”, lo “rabo”, la pixa, lo calb, el terror de les
nenes, lo pirulí, lo cogombre, “Black & Decker”, la “tranca”, la “minga”,
lo “cipote”, la verga, lo plàtan, lo fal.lus, lo tort, lo “terminator”, lo
xicotet, la tercera cama, el pal, la trompa –segons llargària-, el moixó... Encara
en voleu més per a saber de què parlo??? Aquella cosa que alegra a més d’una; a
més d’una la fa embogir; alguna en té vàries que li ronden entre les cames, i
més d’una pagaria i mataria per tenir la més grossa entre les seves mans. Ep!!!
I alguna se la menjaria sense cap mirament si no fora perquè el seu propietari
sempre té un ull i casi tots els sentits en alerta para dir-li: això es xucla,
però no es menja. Ara, ja sabeu de què parlo. El que no sabeu és com va ser la
desgraciada pèrdua. Perquè això no vol perdreu ningú!!! Si no, pregunteu-li a
les dones. Bé, no a totes. Ni ha que la volen perdre de vista pel fastig que li
fa el penjoll aquell envoltat de pèl que pareix la columna vertebral d’un sac
de boles que l’acompanya i que s’empalma, furiós, marcant vena i múscul
advertint el preludi d’alguna cosa que elles ja coneixen com s’acabarà. N’hi ha
que no la volen ni veure degut a la seva simbologia i a les seves creences. I,
n’hi ha, que com no n’han vist mai cap, diuen que elles “passen”, que ja estan
bé com estan i qui vulgui una estona de plaer, que se la sacsi. Què hem de
fer!!! No saben lo que es perden.
I de pèrdua parlaré. Vaig a la penosa història de la pèrdua més lamentable
que he tingut en ma vida.
La nit era boja. Conegué a una noia que el seus ulls em deien que em
devorarien les íntimes part que estan amagades i que, com he dit abans, un
protegeix amb tots els seus esforços.
Discoteca, ballarugues, beguda de la bona i... al final, morrejades boges
amb lluita de llengües. No sé qui va guanyar però al cap d’una estona estàvem a
casa d’ella, despullats, i fen coses que no vos podeu imaginar. Li agradava fer
aquella cosa que vulgarment s’anomena sexe. Jo, més bé, diria art. Fins i tot, va
voler jugar. Corria darrera ella amb el membre “ert com un tito” mirant
aquelles galtes d’un cul voluptuós que em provocava, que em cridava, que
m’animava a agafar-lo i fer-lo malbé fins que un estrany soroll, fora dels
provocats per la mateixa persecució, crits i exclamacions, va irrompre aquella
cacera. Ho vaig identificar com sorolls de claus obrint una porta. Mirà jo cap
allà, i de cop vaig veure el cos d’un fornit mascle de mandíbula marcada, cap
rapat i cèrcol platejat que penjava del seu nas. «Ai, mare!!!», em digué. Em veure’m tal i
com ma mare en va portar al món, els seu ulls s’obriren i es tornaren d’un roig
infernal. Li sortia baba per la boca de la ràbia i crec que també li sortia fum
del cap. Llançà tot lo que portava a les mans amb un únic objectiu: agafar-me.
Para què, ja vos ho podeu imaginar. M’estava tirant a la seva dona, núvia o lo
que fos en aquells moments. «Collons!!!», vaig exclamar en veure aquell bou
–mai més ben dit- que venia cap a mi amb clares intencions de fotre’m d’hòsties
fins al carnet d’identitat. «Au, mano, que ve a per tu!!!» L’única opció de
fugida, la tapava ell feia uns instants. Em tenia que dirigir cap allí.
Corrents –ara era ell qui m’acaçava-, fem un cercle de tres-cents seixanta
graus, fins que trencà pel dret, saltant pel sofà i, quan jo anava a sortir per
la porta, victoriós, es llançà i s’agafà a l’única cosa que encara penjava
recta com un junc. Tenia totes les de perdre, estava clar. Em vaig agafar als
bastiments de la porta, sense fer molta força clar, i vaig tirar cap a fora intentant
fugir, intentant que el soltés, el meu membre viril, agafat per les seves rasposes
mans. Trobo que es va fer més llarg del que ja era –els qui el coneixien,
íntims amics meus, clar, el van batejar com “la mànega”, pel llarg i gros que
era-. Jo, vaig bramar del dolor, i el fill de puta aquell, s’adonà que tenia
una opció per a la venjança. Agafà amb la mà lliure la porta i la tancà amb
tota la ràbia que portava dintre. Recordo un soroll sec esmorteït per alguna
cosa esponjosa i un crit esgarrifós que sortí de la meva boca. Aquell moixonot va volar cap un altre lloc
allunyant-se del seu niu, deixant els dos ous sense la seva escalfor,
vigilància i protecció. Tingueren la decència de cridar l’ambulància, suposo
que per insistència d’ella i una mica de compassió d’ell –tot home sap lo que pot
ser perdre la titola-, sinó hauria mort dessagnat.
Així el vaig perdre i així vos ho dic, per llevar-vos fosques intencions,
de fer-ho en dones casades, si és que les teniu. Abans, pregunteu el seu estat
i, si no ho teniu clar, deixeu-ho anar que n’hi ha moltes, de bones i
llustroses, i que segur no vos costarà, tenir una relació amb elles,
l’amputació d’un membre.