Advertencia al mismo Infierno.

Fuente de inspiración: obra maestra de Luca Signorelli. 

Capilla de San Brizio. Catedral de Orvieto. 

Realizada entre 1499 y 1504 representando un 
Juicio Final cargado de dramatismo y tensión en la zona de los condenados.

Diablos del Averno, si es que los hay. ¿Pensáis que cuando sea reclamado por vosotros vendré cabizbajo como un cordero para que os podáis regocijar de placer con mi cuerpo y torturarme hasta que os dé la gana? Os aseguro que no. Si mis actos terrenales pasados son aptos para el castigo que seguramente me merezco entonces entenderé que yo soy el mismo Demonio, o al menos de su misma calaña, y que tengo cabida, aquí, en el Infierno. Y si desciendo obligado para formar parte de vuestra diversión, no será para que impongáis vuestra ley, sino la mía, porque mi carácter, mi fuerte voluntad y mi mala sangre, que han sido los que hasta ahora me han hecho sobrevivir en esta jungla terrenal a la que le llaman Tierra, me empujan y me dan la suficiente fuerza para enfrentarme con el más temido de todos: el mismo Satanás. Imaginaros a vosotros qué os puedo hacer.

Hecha mi advertencia, nada más me queda que pediros seguridad. Si, seguridad. Aseguraos que me merezco bajar hasta tan lejano lugar maloliente, sulfúreo, putrefacto, angustioso, lleno de sufrimiento, porque si os equivocáis, os arrepentiréis, os lo aseguro. No dejaré que vuestras pecaminosas almas, si las tenéis, descansen en paz. No dejaré que me impongáis pena alguna e intentaré, por todos los medios, que paguéis vuestro error. Y si por una pura casualidad puedo hacer reclamación, la haré. Y si por pura casualidad puedo pedir resarcimiento, lo haré. Y si también, por pura casualidad, puedo pedir vuestro castigo por vuestra equivocación, lo haré sin duda alguna. Mis derechos, los desconozco, pero seguro que los tendré ya que en todo juicio existe abogado, fiscal, juez y como no, ley. Por eso, os pido que cuando muera, que cercano ya estoy, no falléis en vuestra elección y no ne hagáis bajar hasta aquí por simple y puro placer. No estoy para esas pérdidas de tiempo sino para otros grandes menesteres, que ha de imponerse uno al morir y que son cargas para la misma alma. 

He aquí mi advertencia que hago en mi lecho de muerte usando todo el sano juicio que aún tengo y que conservo exclusivamente para éste momento: el juicio final que cercano está.

Reflexions d'un culé desil.lusionat.

Jo, expert en futbol -lo més redó que he vist és un pupitre del cole- en fora de joc, degut al resultat, i el dia després, m'atreveixo a dir la meva i fer un anàlisi exhaustiu fins trobar-li la raó del per què no vam guanyar anit.

Primer faré la meva valoració particular d'alguns dels jugadors experts en tocar la pilota i els situaré en l'escalafó adient al ranquing de pitjors a millors:

- Ibrahimovic: 4. No sé què li passa però va perdent a cada partit. Serà que a la vida privada l'exprimeixen massa.

- Alves: 5. Apagat. No el vaig veure córrer per la banda i sempre que passa la pilota la fot a un altre lloc. Té el punt de mira tort. Haurà de passar la I.T.V.

- Messi: 6. Desaparegut. El van anul.lar de tal manera que les seves tècniques no van veure porteria.

- Xavi: 6. Un mestre del passe passejant la pilota pel davant l'àrea.

- Valdés: 7. Va fer més de jugador que de porter.

- Bojan: 8. En l'estona que va sortir es va guanyar el sopar i em va fer creure que podíem . Tenia d'haver sortit abans? Possiblement.

Dels altres, no vull entrar en valoracions subjectives que em portin a l'errada.

Què va fallar anit? No li he donat tantes voltes com ells a la pilota davant l'àrea contrària per trobar resposta. Per a mi, molt fàcil: la tàctica.

El sr. Mourinho s'ha llegit de dalt a baix i repetint-s'ho en veu alta el llibre de tàctica militar "El Arte de la Guerra" de Sun Tzu, i algun altre conte de super heroi,  i se'ls sap de memòria i els aplica a la perfecció. Les seves pallassades no són típiques d'un actor de  circ sinó d'una estratègia que s'estudia en moltes universitats i que és un art saber-la realitzar sense errades.

En l'art de la guerra, i en el TaiChi és la seva essència, s'ha de saber aprofitar la força de l'altre per a vencer-lo sense esforç. I és el que Mou va aplicar utilitzant el seu equip com una massa compacta que l'únic que havia de fer era que el Barça mareges la pilota davant la porteria sense poder trobar cap forat i posar-se nerviós en veure que no hi havia manera d'entrar per cap lloc. Li era lo mateix tenir-ne 10 que 9 o 8. La tàctica no canviaria.

Llavors, és quan un tècnic té de ser prou capaç per saber quina treta utilitzarà l'enemic, i més quan ja l'està veient, reaccionar davant aquesta i plantejar un atac diferent al que s'espera.

Crec que la possessió de pilota, anit èxit rotund, no serveix per a res quan no marques. I molts equips contraries han estat utilitzant aquesta tècnica de defensa que fins ara no li trobem solució i que és deixar que l'altre tingui la pilota però que no marquin.

Sr. Guardiola, la meva contribució a una possible solució. 

Si es tanquen al darrera i no surten de cap manera possiblement em de xutar més a porteria i esperar el rebot o marcar, cosa que es va fer massa tard. Passejar la  pilota esquerra-centre-dreta i així successivament, no serveix de res. Em de fer creure a l'equip contrari que podrà marcar un gol i fer-lo sortir al contraatac, amb el risc que això comporta, i nosaltres hem de tenir-ho clar que baixaran per marcar i hem d'aprofitar aquesta ocasió en que la seva muralla defensiva ha desaparegut momentàniament per penetrar fins dintre i no esperar a que es tornin a recol.locar. I és utilitzant i creient en aquestes tipus de tàctiques que guanyarem a un equip que està utilitzant la seva particular, estudiada per endavant, baix la direcció i supervisió d'un tècnic que no deixarà que hi hagin errades en la seva realització. 

I lo que no hem de fer, com a rabieta perquè no hem pogut guanyar, és utilitzar la tàctica del "vil bellaco" i engegar els aspersors per a fer-los fugir del camp mentre celebren la seva merescuda victòria.

Per a mi, és més vergonyós això, que no haver guanyat utilitzant una tàctica defensiva que els va donar resultat i que possiblement és l'adequada contra un equip que és molt més tècnic però que no sap reaccionar davant aquestes tretes.

Fotos: Dels nostres amics del "Marca".

Sant Jordi: un món màgic de paraules i lletres.

El dia de Sant Jordi és un dia màgic en que les paraules i les lletres s'uneixen per a confeccionar un món fantàstic en el que, cada un, individualment, és protagonista. Per què? Molt fàcil, simplement amb la nostra presència i amb l'adquisició d'un llibre i el regal d'una rosa, ja estem protagonitzant l'inici d'un conte que finalitzarà quan, uns acabin de rebre el llibre i les altres rebin la rosa. 

Bé, vos explicaré breument com em va anar el dia ahir i veureu com jo també vaig ser protagonista del meu particular conte.

A primera hora del matí vaig acudir a un lloc molt especial dintre del món llibreter on havia estat invitat per a signar llibres: la llibreria "La 2 de Viladrich". Aquesta setmana va sortir la Rosa, la qual veieu baix a la foto, a un programa de la TV de Tortosa contant-mos la història de la llibreria que des del 1.760 estan venent llibres; per tant, crec que és un orgull poder dir que jo he estat allí signant-ne.

Encara no despert del tot, ella, ja em va donar la primera i molt bona notícia: El teu llibre surt recomanat al diari "l'Ebre" i la seva foto a la portada -em va dir.

Com no, de seguida vaig comprar un exemplar per a tenir-lo com a record.

Al seure a la taula de signatures, un fet imprevisible per a mi va succeir. La primera visita que vaig tenir, com enviada des d'un lloc no terrenal i segurament amb motiu de revisar la meva obra degut als seus simbolismes cristians, va ser la de Mossèn Blanch. - Quina coincidència -vaig pensar al veure'l. I vaig aprofitar per llençar-li una instantània, mentre els petites passejaven pel seu darrera.

 A les 11:30 h. vaig marxar corrents cap a Amposta. Tenia una cinta molt important a una de les llibreries més carismàtiques d'Amposta: la Gavina. 
Era hora de la signatura de llibres a la meva localitat.

Y com no. Els ampostins i ampostines van reaccionar com jo esperava i, per no quedar-se sense un exemplar, van arribar a esgotar tots els llibres que teníem a la taula. Em vaig quedar sense exemplars, amb la taula pelada!! Meravellós... i agraït.

També va venir la Sandra i la seva companya i em van fer una entrevista la qual podreu vore al programa de TV "Anem de Volta. St.Jordi 2010". 

Les pàgines del meu particular conte anaven girant i passant igual que el temps, així que quan arribo a casa per dinar, els regals: roses de St. Jordi i llibres.

Un ratet de migdiadeta i a tornari!!

Per la tarda. 

La Ràpita, poble mariner que també posa el seu gra d'arena en el dia de St. Jordi: signatures de llibres, parlar per la ràdio i llegir un troç del meu llibre a la plaça Carles III davant el nombrós públic.

Després, fugir corrents -la gent rapitenca no em deixava marxar- cap al Quiosc del Canal a Amposta. Allí, m'esperava Adela, també per a signar llibres.

La nota negativa del moment, i de la tarda, va ser l'aigua que va caure a Amposta i que va enfosquir el dia. Tot i això, encara vaig signar algun llibre baix el sopluig del Quiosc del Canal.

I d'aquí, cap a la Biblioteca Comarcal Sebastià J. Arbó, lloc on també m'esperaven per a signar i on vaig acabar el dia, amagat dins la sala d'actes de la biblioteca, parlant amb la Joana Serret, mentre fora queia un aigua de mil dimonis. Quina llàstima!!!!

I... "colorín colorado este cuento se ha acabado". Així, ha acabat el conte meu del dia de Sant Jordi 2010: ven mullat!!!

Espero que vos hagi agradat aquesta entrada. I fins l'any que ve!!

Ja arriva Sant Jordi: rosa i llibre.

Demà, és un dia especial. És un dia en que la cultura surt guanyant. És un dia en que es compraran més de la meitat dels llibres que es venen tot l'any a Catalunya. I com no, és un dia per a recordar-mos dels autors ebrencs. 

Demà, estaré a la vostra disposició durant tot el dia. Primer signant llibres a Tortosa (Viladrich), després a Amposta (Gavina), per la tarda a La Ràpita i després un altre cop a Amposta (Quiosc Canal i Biblioteca zona Castell) fins que s'acabi la jornada.

Espero i desitjo que demà penseu en la meva novel.la. - La novel.la de Pere Perellon!!- com diuen alguns o algunes que ja em coneixen.

Res més, només demanar-vos que penseu amb els autors ebrencs que som els que donem nom, invertim i fent la despesa al nostre territori.

Autors estrangers, no vindran a fer-se una paella, menjar anguila, ni a visitar el Delta ni a fer grans inversions a n'aquest territori meravellós però molt oblidat. Vos ho asseguro: ells, no vindran a signar-vos els llibres.

Feu una bona elecció i fins demà.

LLibertat religiosa i els seus símbols.

 Foto: JJ Guillén / EFE

És un tema que dóna per a molt. Dintre d'una societat civilitzada i democràtica, un o una, pot creure en quasi qualsevol cosa. És completament lliure d'utilitzar la seva voluntat de creença i decantar-la cap a una ideologia o religió que creu que li satisfarà les seves més profundes inquietuds, li senyalarà el camí a seguir i el guiarà per a què l'elecció sigui la millor sempre baix el concepte espiritual, ètic i moral que li marcarà el dogma de la religió o ideologia triada.

El problema bé quan aquestes ideologies es barregen entre elles dintre d'una societat multicultural democràtica en que el dret preval davant i sobre qualsevol altra cosa. Jo, sóc persona, i tinc uns drets simplement pel fet de néixer de la condició humana ja que no hi ha cap animal que se'ns sembli però que possiblement en tenen un que els també inherent i que el gaudeixen molt més que nosaltres: el ser lliures. 

No vull entrar en judicis de valors, ni si tenen dret o no a portar-lo ni del per què el porten o de lo que passaria si no el portessin.
Vull arribar fins un fet que m'ha sobtat i m'ha despertat la motivació per crear l'entrada. 

Aquest fet és un acte de solidaritat en tota regla, digne i admirable: dos noies de l'institut de Pozuelo han decidit posar-se el "hiyab" com a mostra de solidaritat.

La seva motivació: deguda a què quatre noies del mateix institut han estat apartades del centre per portar-lo.

Les mostres de solidaritat sempre són d'agrair, demostren el valor altruista de les persones que el realitzen i, el més important, el recolzament que fan amb aquest acte cara la persona que pateix la discriminació.

Però també m'ha creat unes preguntes que només les podrien arribar a contestar i esclarir les mateixes persones que han realitzat aquest actes, si és que elles ho tenen clar.

Si aquestes dos noies que, sense cap tipus d'obligació, per contra foren obligades a portar-lo tota la resta de la seva vida, què passaria? Perquè, entenc, que demà, o d'aquí dos o tres dies se'l llevaran i tornaran a la seva normalitat quotidiana d'elegir lliurement la roba de vestir que es volen posar sense cap tipus de norma ètica, ideològica o moral més que la d'elegir el color o tipus de roba, cosa que de vegades això ja costa prou.

És més, no m'imagino un dels pares d'elles obligant-les a una d'aquestes noies a posar-se la roba que a ell li doni la gana, del color que ell triï i lo llarga o curta que ell vulgui. 

El dret a la llibertat religiosa és un dret que ningú el pot regular pel simple fet de que jo crec en lo que jo, interiorment, vull. La meva íntima voluntat, ningú la domina.

Tot i això segons on neixi tindre uns condicionants o uns icones preparats hàbilment i per endavant per a guiar-me cap a una religió normalment majoritària que serà la que, jo, preferiblement triï, i més quan no tinc la personalitat pròpia definida o en construcció per a saber i poder elegir lliurement i sense ser condicionat prèviament.

El cas és, i la seva diferència, que mentrestant unes poden elegir lliurement quan ficar-se'l i quan treure-se'l, les altres, condicionades, obligades o lliure o gustosament, el tenen que portar degut al significat d'aquesta simbologia que per a la seva cultura significa.

És, en aquest cas, quan es realitza per imposició o obligació o utilització simbòlica, quan l'Estat de Dret té d'actuar per a defensar un dret inherent a la persona i que ningú pot guiar: la llibertat d'elegir lliurement.

Locura i Soltura: dos substantius excasos.

Sé que arribarà el dia en que em tornaré boig. Sé que un dia, carregat d'estrès i collonades, algú dirà: "Pere s'ha tornat loco". Ho diran perquè en veuran fer alguna de les meues idees alucinants i esbojarrades -i això que he perdut joventut i la bogeria que ella comporta-. 

I què? Què passa? Què passaria si un dia ens deixéssim de romanços i soltéssim al boig que tenim dintre de cadascú i féssim el que ens donés la gana? Què ofendríem algú? Què molestaríem algú amb la nostra exagerada felicitat? I torno a dir: i què? Què es fotin!! 

Estic fins als mateixos collons de vore als pallassos, als moniatos -i no em refereixo al pallasso Moniato de Jesus que d'aquí li envio una salutació- els quals sempre van tocant-los estirats com a pals de llum pensant-se què sé jo.

Xeics!! "Vive y deja vivir" com diu Vilero.

S'ha de ser més feliç en aquesta vida i s'ha de demostrar. I si un dia hem de sortir de l'armari o ens hem de soltar, no passa res dones i homes amargats. Vos ho asseguro. Se xala més així que no donant pel cul.

Jo, vos invito a fer-ho igual que els de la foto. Ànim, només cal posar les ganes. La platja, el Sol i el tanga són fàcils de trobar. I els voluntaris, segur que també. Només cal intenció i voluntat de fer-ho i de canviar. El cos i la ment, ho agrairan i segur que viurem més anys i tindrem més amics.

Pere Perellon a la IV Fira Literària de Jesús: Joan Cid i Mulet.

De Pere Perellon, sus libros.

Ahir diumenge, dintre dels actes de la IV Fira literària de Jesús, en un dia molt emotiu degut a les celebracions i homenatges que l'Ajuntament de Jesús, hàbilment, va saber preparar per a delectança de tot el públic assistent, vaig assistir per a presentar la meva novel.la "Los Inocentes Hijos de Dios".

Va se un dia excel·lent per a disfrutar de la literatura i poder obtenir del propi autor una signatura dedicatòria del seu llibre. Com no, jo no vaig faltar i va ser un orgull per a mi haver estat invitat per la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Jesús, Dolors Queralt, i poder estar i presentar la meva obra.

Fet que vaig realitzar juntament amb altres autors de les Terres de l'Ebre de la categoria de Emigdi Subirats, Jesús Tibau, entre d'altres.

Anclat a l'estanc de l'Octavi Serret, de Vall-de-Roures (Matarranya), premi Nacional de Cultura 2009 de la Generalitat de Catalunya, vaig poder gaudir de la seva companyia i veure en directe com, aquest carismàtic personatge, m'atreia la gent i em feia pujar les vendes de la meva obra. Unes vendes que van superar a totes les obres que es podrien trobar en el seu estanc literari, i que jo, vaig signar amb tot l'orgull que això comporta per a un autor.

 Octavi Serret (esquerra), Dolors Queralt(centre), Pere Perellon (centre), Emigdi Subirats (dreta).

 Després de la presentació del matí, va haver un dinar de germanor per a tots els autors, autoritats i demés personatges erudits de la literatura.

 

Durant aquest dinar, vam poder escoltar, per esporàdics personatges i d'altres que ja ho tenien preparat, poemes del Gerard Vergés i Princep,  poeta i escriptor, Creu de Sant Jordi 1997, degut, a que entre els seu treballs compta i destaca la seva versió dels sonets de Willian Shakespeare  (Tots els sonets de Shakespeare, 1993, premi Serra d'Or de traducció poètica 1994). La seva poesia completa ha estat traduïda al castellà en el volum La raíz de la mandrágora (2005) i que es trobava entre nosaltres. disfrutant del dinar i de la fira literària. També vam comptar amb la companyia de Manel PEREZ i BONFILL, Creu de Sant Jordi  2010, que també va tenir el seu homenatge.

Gerard Vergés (esquerra), Pere Perellon (centre), Manel Pérez (dreta).

Fets com els que promou la regidoria de cultura de l'Ajuntament de Jesús, és el que realment fan falta per a què la cultura ebrenca tiri endavant. Actes que, segur, econòmicament no tenen una gran despesa i que aporten a la societat uns valors que, cada cop, es troben més a faltar en una societat que viu aferrada a una realitat virtual falsa i que de vegades influeix negativament en la nostra societat.

Esperem que altres poblacions, regidories o institucions segueixin l'exemple i aportin el seu gra d'arena per a què els autors ebrencs puguin demostrar a la resta d'un món cada cop més centralitzat, que també existim i que també tenim i comptem amb les nostres pròpies creacions.

Música i Art: Metallica.

Des dels anys 80 que segueixo al grup Metallica. Encara recordo quan el meu amic i jo van agafar el tren i vam assistir al concert que van fer a Barna i que van tenir com a teloneros al grup Metalchurch. Els pèls se'ns van posar de punta quan, el nou baixiste, Jason Newsted, va tocar la cançó"Anesthesia. Pulling Teeth" pegant-se cops al cap amb el baix. Era una manera de rendir tribut i homenatge a Cliff Burton, mort en accident trànsit l'any 86. Simplement va ser meravellós. 

Recordo que una de les seves cançons quasi em treu del meu cos i em fa viatjar per l'espai: Master of Puppets. Brutal!!

L'any passat vaig tornar a assistir a un dels seus concerts: Sonisphere, l'11 de juliol al Parc del Forum. Sempre he coincidit en lo mateix amb tots els qui he parlat: Metallica té una forma de fer heavy original i inovadora -en els seu principis ja va sorgir com un grup modèlic punt de mira dels altres- que és la que ens atrau als amants del heavy, però també als que ens agrada l'art en aquests tipus de música. Per a mi, hi ha que només fan soroll i n'hi ha que realment construeixen una cançó per a què, l'oient, experimenti sensacions i quede hipnotitzat per una construcció musical de só que realment té aquesta finalitat.: imbuir-te en un món surrealista. I Metallica ho sap fer molt bé. I per demostrar que són mags i creadors i músics especialistes en el seu art un grup finlandès anomenat "Apocalyptica" van decidir tocar cançons seves -alguns de la música clàssica devien pensar que estaven boixos per atrevir-se a tocar les seves creacions amb instruments com el violoncel- i rai lo bé que ho van fer tornant-nos a emocionar amb cançons que eren d'un altre estil però que també tenien el seu encant tocant-les d'aquesta manera.

Surto a fer esport i em poso els auriculars. Una de les cançons que quan surt, triada a l'atzar pel xip del mòbil, la torno a posar per escoltar-la varis cops, és de Metallica. Com no, sabedors de que poden amb tot i veient que músics de la clàssica es van atrevir amb ells van realitzar una creació que quan la sento les sensacions m'envaeixen i em donen ànims en tirar endavant. Ells, davant les dificultats que han tingut en los anys de la seva carrera, no han parat mai de crear i això és motiu de alabança, admiració i respecte.

Aquí, vos deixo aquesta cançó que és una combinació de dos estils que poden conviure junts, ja que l'art és el que els uneix.

E.T. País.es: Estatut visto desde fuera.

Saloufest i Botellón.

Després de l'elevat consum d'alcohol d'ahir la nit, en celebrar un altre cop la victòria del Barça, me llevat pensant amb la ressaca típica d'alguns. Il·luminat per neurones intoxicades d'aquesta droga, vaig a intentar crear aquesta entrada que, per a la seva realització, he tingut que consultar moltes fonts i llegir moltes opinions - 3 o 4 articles penjats a internet i prou, ja que moltes coses ja les sé per haver-les viscut en pròpia mà-.
Un cop extretes les conclusions, crec que l'únic que he pogut treure en clar és que hi ha algunes diferències, importants, i també algunes similituds.

Començarem per veure les similituds d'aquests fets socials que es donen en aquesta societat civilitzada del segle XXI.

* Similituds:

- Està protagonitzat per jóvens de tots els sexes.

- Es beu, en abundància, alcohol de tot tipus.

- Pel mig, es deu consumir alguna que altra droga per aguantar més o per passar-ho millor.

- S'emborratxen quasi tots.

- Fan sorolls i molt escàndol amb les conseqüents molèsties. Els veïns, n'estan fins al collons.

- Hi ha algun que altre coma etílic.

- Es deu fer l'amor amb consentiment, i es deu follar aprofitant la fluixesa emocional i corporal que presenten els consumidors.

- A l'endemà, els equips de neteja tenen que treballa a escarada per poder deixar els espais tal com estaven abans.
- Aporta una mala imatge a la ciutat.

* Diferències:

- Saloufest, té eslògan, és una marca registrada -dic jo, no ho sé...-; "Botellón", no.

-  Alguns grups i individualistes "guiris" porten una disfressa; al "Botellón" no van disfressats el que fa perdre el seu encant festivalenc.
- Saloufest és una festa deportiva; el "Botellón" és una reunió multitudinària de jóvens amb el mateix interès comú: l'alcohol.
- Saloufest convoca uns 8.000 estudiants; "Botellón" pot convocar segons quina ciutat entre 20.000 a 25.000 estudiants, com és el cas de Granada.
- Saloufest és un viatge organitzat per companyies angleses que treuen el seu benefici econòmic; el "Botellón" està organitzat per jóvens que no els interessa lo econòmic i que són convocats per SMS o Internet.
- Saloufest deixa una important quantitat de diners als bars, hotels i altres locals i és una important font d'entrada de divisa; "Botellón" sols deixa diners als supers i licoreries que venen  productes alcohòlics.
- Salou, és una destinació turística; Madrid, Sevilla, o altres poblacions del "Botellón", no.
- Els anglesos poden anar despullats per l'hotel i la via pública; al "Botellón" no en va cap  de despullat.
- La concejal de "Medio Ambiente de Madrid", Ana Botella, demana sancions més estrictes contra el "Botellón". Ana Botella -casualitat la regidora que he triat pel seu nom- diu que l'educació és fonamental per a posar fi al "Botellón". I les seves paraules, les reprodueixo: "Ese niño que no tiene límites en su educación, en clase ni en casa, luego sale a la calle y pinta la fachada de un edificio artístico o un museo, y al día siguiente bebe hasta perder el conocimiento"(...)  
http://www.elpais.com/articulo/madrid/Botella/pide/sanciones/estrictas/botellon/elpepuespmad/20100414elpmad_10/Tes
En canvi, a Salou, segons Antena3: "Sin embargo, el ayuntamiento de Salou asegura que la fiesta tiene una finalidad deportiva pero lo cierto es que el alcohol es uno de los ingredientes imprescindibles para vivir experiencias tan subrrealistas como por ejemplo ver a los jóvenes correr desnudos alrededor del hotel". Per tant, els jóvens anglesos tenen una educació més acurada, no realitzen actes vandàlics com els "niños" espanyols, i viuen experiències surrealistes. 
http://www.antena3noticias.com/PortalA3N/sociedad/Saloufest-ofrece-los-estudiantes-ingleses-turismo-borrachera/10284102
- Al Saloufest, els jovens es tiren damunt els vehicles policials i són atropellats per així poder cobrar indemnització, peguen puntades als contenidors i buiden les papereres fent, de tot, una bonica festa; al "Botellón" els jóvens són "hostiats" quan el polític de torn mana la càrrega contra la joventut esbojarrada.
- El Saloufest, com activitat cultural universitària organitzada és realitzada i celebrada sense demanar cap permís i sabent que ningú s'oposarà ni la pararà; a Bilbao la realització del "Botellón" va ser impedida pels "mandamases" de Seguretat, utilitzant els cossos de policia.
http://www.20minutos.es/noticia/105589/0/macrobotellon/bilbao/policia/
- Els anglesos poden venir a celebrar el Saloufest a Espanya amb tota tranquilitat i segurs  de que encara els ho sobraran algunes lliures; els espanyols no poden anar a fer "Botellón" a Anglaterra perquè no tenen ni un euro a la butxaca per a gastar.
- I per últim, els saloufesteros anglesos, al seu país, Londresfest, Liverpoolfest o alguna altra població logotipada amb aquest nom, NO la farien; mentre que els "botelloneros" espanyols, sí que poden fer "Botellón" en altres ciutats espanyoles.

 

Entrevista Radio Ràpita 6/04/2010.

Hola a tots/es, aquí vos passo l'entrevista que em va realitzar Núria Subirats, a Ràdio Ràpita, en motiu de la presentació de la meva novel.la "Los Inocentes Hijos de Dios", al Maset el dia 09/04/2010.

Degut a la seva durada, uns 28 minuts, està dividida en 3 vídeos.

Desitjo que vos agrade.

1a. Part:

2a. Part:

3a. Part:

 

Presentació de "Los Inocentes Hijos de Dios" a La Ràpita.

Ahir divendres dia 9 vam realitzar la presentació de la meva novel.la "Los Inocentes Hijos de Dios" al Casal Cultural El Maset, de La Ràpita. Va ser una joia poder comptar un altre cop amb la presentació, cada cop més acurada i il.lustradora del filòleg Pep Carcellé, que un cop més va sorprendre a tot el públic amb la seva presentació tècnica que va fer. També, el que va sorprendre a tothom va ser, com a primera intervenció, la de la regidora de Cultura de l'Ajuntament de la Ràpita, la senyora Amparo Pérez, que havent-se llegit el llibre prèviament, va fer una presentació molt bona del seu contingut i del fil de la trama.

La veritat, una tarda molt agradable en que tot el públic assistent va gaudir d'aquesta presentació. A St. Jordi, serà un dels llibres més buscats, segur.

Des d'aquest blog, donar les gràcies a tothom per la seva assistència i sobretot als presentadors, en aquest cas el Pep i l'Amparo, per la seva intervenció.

L'autor, en el moment de les signatures.

Tentaciones y consecuencias III.

ZONA DEL SERRALLO

Entré pensando en orgías, escanciar vino y dos hostias bien metidas

Pues soy hombre apasionado, mujeriego, y algo baladrón

que dinero fácil obtengo actuando de brechero en partidas

acabando huyendo si se pone difícil la situación.

Días hay para reprocharse uno su pésima actitud

peor día es cuando enarbolan arma gumía

que para cobrar buscan herir mi cuerpo inerme y con gran exactitud

y que yo, por estafar, haya de pagar con íntima parte mía.

¡Maldita hija de mora meretriz!

Haciendo mal fortuna jodiendo en zona del Serrallo

Viéndose engañada me dio golpe certero quedándome sólo la raíz

Y del mortal corte se me fue parte de mi preciado tallo

resultándose algo tan pequeño similar a mi nariz.

Todo comenzó consiguiendo gran capital

Que quise yo gastar en zona del Serrallo

Pensando en algo tan vital

Como fornicar con mujer de poco arrullo.

Ya ahora aquí me veis, sesgado de tallo

Quedándome suelto y al aire algún genital

Esperando que alguien me saque vivo del Serrallo

Y que si da tiempo me lleve vivo al hospital.

Presentació "Los Inocentes Hijos de Dios" Biblioteca Comarcal Amposta 26/03/2010.

Tal i com vaig prometre en una anterior entrada, aquí teniu el vídeo sencer de la presentació de la meva novel.la que vam fer a la biblioteca el passat dia 26. Desitjo que vos agrade, sobretot la meva simplicitat!!!

He decidit dividir la presentació principal i sencera que teniu a dalt segons les intervencions per a facilitar un poc més la seva visió.

Intervenció de Joana Serret i Regidora de Cultura MariMar Panisello:



Intervenció del filòleg Pep Carcellé dividida en dues parts.
1a. Part:




2ona. Part:


 


Intervenció de Pere Perellon; jo, és clar, com l'autor del llibre: