Això és massa! No em deixem morir fins al seixanta-set. Diuen que encara no he complert amb l'Estat.Però, quina ridiculesa si ja sóc mort. Ara fa un mes, tres dies i dotze hores i mitja, més o menys, perquè no vaig estar pendent de l'hora de la meva mort -ho entendreu, oi?-, que sóc físicament mort. Els metges així ho van dictaminar: l'home, era jove, tenia seixanta-cinc anys i poc més"-deien alguns- i està mort clínicament.
Déu en va venir a buscar i se m'emportava, estirant-me dels braços fent una força celestial, vos ho asseguro. Però mira si en tenen ells de força que un funcionari de l'Estat em va agafar i, posant tot el seu pes -el de la llei, era un secretari del fiscal de lo Civil- no em va deixar marxar. L'única que va fugir va ser l'ànima, per ser entitat separada del meu cos -es veu que aquesta no paga-. I mentre marxava se' n reia i em mirava en una difuminada cara que jo vaig comprendre que era de fotesa.
I vos preguntareu per què. Tot bé perquè encara no he pagat prou per mantenir les arques de l'Estat.
Les arques de l'Estat!? Si, si, com sentiu, encara no he fet els seixanta-set. No he pogut cotitzar los suficients anys per a jubilar-me i per això s'ha decidit -en una reunió in extremis- no deixar-me marxar; al menys el meu cos es quedarà per seguir treballant.
Però si ets mort!, direu. I què, lo Civil així ho ha dictaminat i em tindran treballant de cos -sens ànima- de cara el públic.
I la degradació corporal? Ni la consideràvem llavors, ni la consideren ara. M'aniré podrint lentament i cada cop que vegin que faig una evolució dolenta per estar al davant, per tant, menys apte per desenvolupar aquella faena i més llàstima de cara el públic, en canviaran de lloc. L'últim treball, m'han assegurat, que serà fent de cadàver dins una clínica especialitzada en ossos.
Estic content perquè no serà com la que feia: de paleta per les bastides fins que vaig caure al terra i em vaig matar.Déu en va venir a buscar i se m'emportava, estirant-me dels braços fent una força celestial, vos ho asseguro. Però mira si en tenen ells de força que un funcionari de l'Estat em va agafar i, posant tot el seu pes -el de la llei, era un secretari del fiscal de lo Civil- no em va deixar marxar. L'única que va fugir va ser l'ànima, per ser entitat separada del meu cos -es veu que aquesta no paga-. I mentre marxava se' n reia i em mirava en una difuminada cara que jo vaig comprendre que era de fotesa.
I vos preguntareu per què. Tot bé perquè encara no he pagat prou per mantenir les arques de l'Estat.
Les arques de l'Estat!? Si, si, com sentiu, encara no he fet els seixanta-set. No he pogut cotitzar los suficients anys per a jubilar-me i per això s'ha decidit -en una reunió in extremis- no deixar-me marxar; al menys el meu cos es quedarà per seguir treballant.
Però si ets mort!, direu. I què, lo Civil així ho ha dictaminat i em tindran treballant de cos -sens ànima- de cara el públic.
I la degradació corporal? Ni la consideràvem llavors, ni la consideren ara. M'aniré podrint lentament i cada cop que vegin que faig una evolució dolenta per estar al davant, per tant, menys apte per desenvolupar aquella faena i més llàstima de cara el públic, en canviaran de lloc. L'últim treball, m'han assegurat, que serà fent de cadàver dins una clínica especialitzada en ossos.
www.adm.eshttp://www.diaridetarragona.com/blogs/040762/em/deixen/morir/fins/als/67
Dedicat -si m'ho permeten- a:
- Al Govern, per la seva saviesa.
- Oscar Gaia (lo de la foto dintre lo taüt).
- I a l'escriptor tortosí Jesús M. Tibau, autor del compte "Una sortida digna", font d'inspiració d'aquesta entrada.
El seu blog:
http://jmtibau.blogspot.com/search/label/Una%20sortida%20digna.
ha, ha, molt bona, Gràcies
ResponderEliminarhehehe Ja hi estant treballant en el tema proposat en aquesta entrada. Crec que amb l'ajut de la genètica (el nou Déu) ho aconseguiran.
ResponderEliminarBo, pel meu gust el post.
Estic orgullos de que un noi de les terres del ebre tingue este talent per escriure,bona sort i endevant.
ResponderEliminar