Martell estava desil·lusionat de sí mateix. Es trobava lleig, dur i inflexible. Martell volia tenir una altra vida que no la que havia portat fins ara. Martell odiava donar cops. No li trobava sentit. Estava fart de que l’utilitzessin per a colpejar contra alguna cosa. Odiava aquesta violència que li feien aplicar contra les altres coses que es quedaven immòbils de por quan el veien venir. Odiava aquella falta de tacte i odiava ser utilitzat d’aquella vulgar manera. Pensava que podia servir per a altres coses. Pensava que la seva força, la seva violència, era interpretada pels altres com un manifest de prepotència, de menyspreu i de manifesta gallardia. Ell, era l’utilitza’t. Ell, era la manifestació última de la força aplicada pel braç que el guiava. I va dir: prou!
Un dia, Martell, va decidir marxar de la caixa d’eines i abandonar tot el seu món conegut. Va deixar als seus amics al calaix i no en va voler saber res més d’aquella vida d’eina útil per a clavar tatxes o fer forats o altres menesters que necessitaven de la seva força i duresa.
Erràtic en aquest nou món, no sabia per on pegar-la.
Un dia, voltant pel parc, es va trobar amb una tatxa. Estava sola, asseguda al costat d’un banc. Plorava, es queixava i es lamentava. Al banc, penjava un llistó, mirant-se-la, desolat.
- Què et passa? –li va preguntar Martell.
- Estic trista i decebuda –li va contestar la Tatxa.
- Per què? –se la mirava Martell expectant.
- Perquè no puc fer el que a mi més m’agrada i per a lo que em van crear.
- Y què és lo que a tu més t’agrada?
- Ajudar als altres a sostenir-se. Ajudar als altres a poder estar penjats en una paret... a unir a dos enamorats per a molt de temps. En definitiva: ajudar als altres.
- Però... si ets una tatxa! Tu, ajudes als altres?
- Si, t’ho estic dient i no ho veus o no em creus.
- I... no estàs farta de fer sempre el mateix? No estàs farta d’estar sempre allí sola enclavada en un lloc sent utilitzada pels altres? –li va preguntar Martell tot sorprès.
- No, per això vaig ser creada, igual que tu.
- Igual que jo? –Martell, sobtat, va donar un pas enrere encongint-se-li tot el seu cos de fusta i acer.
- Si, ruc Martell, igual que tu.
Martell se la va mirar sorprès. No va entendre aquestes últimes paraules que li va dir la Tatxa.
- Què vols dir igual que jo? Si sóc ben diferent a tu.
- Mira, Martell, tu i jo, encara que amb diferent cos, tenim la mateixa funció: ajudar als demés. El demés no poden fer la seva funció sense la nostra ajuda. Els ho som necessaris. I jo, ara no puc! –y la Tatxa va esclafir a plorar amb més intensitat.
Dubtant del què podia i havia de fer, Martell, visiblement emocionat per l’estat de la Tatxa li va preguntar:
- Y com puc ajudar-te jo per a què paris de plorar?
- Què no ho saps, Martell? Fent el que sempre fas! Si tu em donés cops mentre jo estic quieta en clavaràs a un altre lloc on podré subjectar amb la meva força al llistó i aquest quedarà enclavat, per sempre, a la seva estimada i així podran ser feliços. I jo, fent la meva funció, en veure’ls plens de joia, també ho seré feliç. Només cal de la teva voluntat i força.
Martell, va comprendre que la seva duresa era necessària per clavar la Tatxa en un nou lloc on faria la funció necessària que tota tatxa té encomanada des del moment que neix.
- T’ajudaré –li va dir Martell tot emocionat. I la Tatxa , molt contenta, va deixar de plorar.
Així que els dos van decidir posar-se un al costat de l’altre i esperar. I no va passar molt de temps quan un forçut braç amb la seva mà va venir i va agafar a Martell i després a la Tatxa. I amb la força i l’encert que van caler i la necessària immobilitat que s’espera d’una clau amb cabota grossa i plana la Tatxa es va clavar al banc mentre Martell, donant-li cops, es posava seriós, dur i amb moltes ganes d’aconseguir el seu mutu objectiu: la unió entre la parella de llistons. I així, Martell, va comprendre que totes les seves característiques eren necessàries per ajudar als altres. I que els altres es posaven rígids perquè era necessari per a poder complir la seva tasca.
I quan va tornar a la caixa de ferramentes els va dir als seus amics que per fi havia comprés que ell era com era perquè així l’havien creat expressament: per ajudar als altres amb la seva rigidesa i potència. I Martell, va quedar tranquil dintre la caixa ferramentes esperant ser utilitzat recordant-se de la seva amiga la Tatxa i lo que havia aprés d’ella.
No hay comentarios:
Publicar un comentario