L’Ós i els Ciutadans Atemorits.

En un lloc molt llunyà, on el blanc de la neu tapa tot l’hivern aquells colors tan bonics que la Terra ens mostra a la resta de les estacions, hi havia un petit poble on vivien un grup d’habitants. Aquells ciutadans havien viscut sempre feliços, però ara estaven atemorits. Uns grans i famolencs llops havien arribat fins les seves terres i, per omplir la seva buida panxa, caçaven les ovelles, les cabres i qualsevol animalet de granja que ells tenien i guardaven en molta cura per poder passar el cru hivern. Encara que quan els veien, els més valents, els hi tiraven pedres, intentaven pegar-los amb el garrot o espantar-los disfressant-se de terrorífiques besties, els llops, se’n burlaven d’ells i es menjaven igualment als seus animalets.

Els més vellets del poblet, un dia, farts de tantes matances, van dir:

-          A la primavera, quan es desfaci la neu i l’ós abandoni el seu estat d’hibernació i surti de la seva cova, li anirem a parlar. Veuran, llavors, aquests maleïts llops!!

I va arribar la primavera. I l’ós, encara en lleganyes als ulls, va sortir de la cova i es va estirar durant una bona estona, per a col·locar els seus muscles adormits al seu lloc i preparar-los per a començar l’activitat que el portaria a fer-se gros i ser un animalot molt fort. Els homes i dones més atrevits i els més vells, pensant que ja s’hauria llevat, pujant muntanya amunt fins un lloc molt llunyà, el van anar a veure.

- Ós, per favor, ens pots atendre una estona? –amb veu atemorida li digué el més valent.

- Què us passa que veniu en busca meva de tan lluny? –contestà l’ós amb cara de sorpresa en veure’ls allí.

-  Tenim uns temibles llops que han vingut a les nostres terres i s’han fent els amos. Tan famolencs que estaven, s’han menjat quasi tots els nostres animalets. Al pas que porten, fins a nosaltres se’ns menjaran!

- I... què voleu que faci jo? –preguntà l’ós, expectant.

- Tu, amb la teva gran força, et pots enfrontar amb ells i fer-los fora d’aquí.

- Si, però jo he de menjar també. Estic prim, no he menjat en tot  el hivern. I tinc poca força!

- No et preocupis. Si ens lliures dels llops, nosaltres et donarem el menjar que et faci falta i et curarem de les ferides fins al proper hivern. I el menjar que més t’agrada és la nostra mel, ho sabem. Te’n donarem tota la que vulguis!

Així, l’ós, al que li agradava molt aquell dolç menjar, en veure que seria sorgit per aquella temptació, va fer el pacte amb els ciutadans. Ells, li donarien la mel, i a canvi, ell posaria la seva força per expulsar los llops d’aquell territori.

Els ciutadans, van començar a portar-li la mel i ell començà a engreixar-se a pressa feta. Fins que un dia, gord i llustrós, va dir que ja es trobava prou fort per encarar-se amb els llops. Així que, un dia, va decidir marxar per a fer-los fora, per a complir en la seva part d’aquell pacte. Els ciutadans, contents, el van aplaudir i el van encoratjar, cantant-li cançons mentre ell s’allunyava amb la seva llustrosa i elegant imatge de força bruta.

Quan l’ós va trobar als llops, va tenir que lluitar contra ells, ja que no volien anar-se’n d’aquell territori que els omplia la panxa de menjar. I ós, encara sacrificant la seva vida, en una baralla que va durar dies, va poder guanyar-los a tots i després perseguir-los en la seva fugida fins que va estar segur que no tornarien mai més allí. Llavors, l’ós, sagnant i malferit, dèbil per les dentegades que li havien donat els llops, com va poder tornà al poble per demanar que el curessin de les ferides i li donessin més menjar per a recuperar el seu pes ideal per poder tornar a la seva normalitat. Aquell, era el pacte, i s’havia de complir.

Encara que els ciutadans, en un primer moment, el van curar i li van donar el menjar promès, poc a poc, sorgir en ells l’enveja i la deslleialtat. Poc a poc, en reunions secretes, s’anaven dient uns als altre que l’ós estava aprofitant-se d’aquell pacte. Mira’l que gord està! –deien alguns. No vol fer res –deien els altres. S’aprofita de natros –els més hipòcrites. Així, poc a poc, va néixer aquell mala enveja que lentament es tornà en desconfiança i, al final, en trencament d’un pacte sagrat.

Un dia, aprofitant que l’ós estava gitat, encara malferit, amb feblesa, el van fer fora a cops de pal. Els ciutadans més vells, deien: -No! No ho feu! Aneu errats! Un dia el tornarem a necessitar i llavors...

Així, l’ós, va tenir que marxar i tornar a la seva cova. Coix i ferit, menjà el que pogué i es quedà cada cop més prim, una malaurança per travessar el dur hivern que vindria.

I l’hivern va venir i ós es va quedar adormit.

Al poble, els ciutadans, lliures d’aquelles besties ferotges i famolenques pensaven que passarien un hivern més tranquil que l’anterior, però no va ser així. Els llops, ara més furients, en veure que no estava l’ós, van tornar. I van matar més animals que l’any anterior. I van fer més mal. I aquell hivern va ser molt dur per a tothom. Més que l’altre.

I els ciutadans del poble, van tornar a dir:

-          A la primavera, anirem a buscar a l’ós!! Ja veureu el què vos passarà. Aquest cop, no hi haurà perdó. Sou uns maleïts! –Els vells del poble, se’ls miraven, incrèduls, mentre deien això.

I així, en plors i lamentacions, va passar l’hivern.

L’ós, es va aixecar un bonic dia de primavera i va sortir de la seva cova. Estava molt més prim que l’any anterior, però estava content perquè les ferides se li havien curat. Enguany, tornaria a ser l’ós fort que sempre havia estat, només calia paciència i menjar molt. De sobte, se li presentaren els pobletans.

-          Ós, per favor, ens tens que ajudar. Els llops, han tornat i ens han matat tots els animals. Hem passat el pitjor hivern de la nostra història.

I l’ós, se’ls quedà mirant atònit i els digué:

-          L’any que vos vaig ajudar, com em vau pagar? Un cop lliures de llops em vau criticar, negant-me el menjar; em pegareu i m’abandonareu a la meva sort deixant-me sol i desvalgut. Uns egoistes en tota regla vau ser! I ara veniu aquí demanant-me un altre cop que vos ajudi? Marxeu i apanyeu-vos sols amb els llops. Ara, tant mi fa el què vos passi. Ara, vaig a pensar sols per mi. Ara, aneu-vos-en!

I així, els ciutadans tornaren al seu poble amb en cap baix i penedits per la seva falta de lleialtat, per la seva poca paraula i el poc recolzament demostrat cap a l’ós. En definitiva, per la seva traïció i trencament d’aquell pacte tan sagrat. I els més vells, es lamentaren i els ho recordaren el que van dir i el què passaria.

I l’ós, començant la seva nova primavera, va trobar menjar, es va engreixar i va viure molt feliç sense voler saber res més ni de llops ni dels  ciutadans ni dels problemes que tenien els altres. Ell, es va dir que ja tenia els seus propis problemes per a sobreviure com per anar ajudant a gent que no s’ho mereixia.