Amputació d'un membre.

Senyores i senyors, m’han tallat lo moixó!!! Si, si, aquella cosa lletxa i arrugada que penja flàccida i morta entre les cames, comparada alguns cops amb el nas d’algun, que sols s’aixeca quan s’anima o és animada i baixa un cop acabada la faena. Si home..., o dona millor dit, aquella cosa que és coneguda per tants i tants noms catalans i castellans com boques hi ha per a dir-los: la titola -la tita per als xiquets-, la polla, lo penis, la fava, lo capgròs, lo germanet, lo nano, lo “nabo”, lo “rabo”, la pixa, lo calb, el terror de les nenes, lo pirulí, lo cogombre, “Black & Decker”, la “tranca”, la “minga”, lo “cipote”, la verga, lo plàtan, lo fal.lus, lo tort, lo “terminator”, lo xicotet, la tercera cama, el pal, la trompa –segons llargària-, el moixó... Encara en voleu més per a saber de què parlo??? Aquella cosa que alegra a més d’una; a més d’una la fa embogir; alguna en té vàries que li ronden entre les cames, i més d’una pagaria i mataria per tenir la més grossa entre les seves mans. Ep!!! I alguna se la menjaria sense cap mirament si no fora perquè el seu propietari sempre té un ull i casi tots els sentits en alerta para dir-li: això es xucla, però no es menja. Ara, ja sabeu de què parlo. El que no sabeu és com va ser la desgraciada pèrdua. Perquè això no vol perdreu ningú!!! Si no, pregunteu-li a les dones. Bé, no a totes. Ni ha que la volen perdre de vista pel fastig que li fa el penjoll aquell envoltat de pèl que pareix la columna vertebral d’un sac de boles que l’acompanya i que s’empalma, furiós, marcant vena i múscul advertint el preludi d’alguna cosa que elles ja coneixen com s’acabarà. N’hi ha que no la volen ni veure degut a la seva simbologia i a les seves creences. I, n’hi ha, que com no n’han vist mai cap, diuen que elles “passen”, que ja estan bé com estan i qui vulgui una estona de plaer, que se la sacsi. Què hem de fer!!! No saben lo que es perden.

I de pèrdua parlaré. Vaig a la penosa història de la pèrdua més lamentable que he tingut en ma vida.

La nit era boja. Conegué a una noia que el seus ulls em deien que em devorarien les íntimes part que estan amagades i que, com he dit abans, un protegeix amb tots els seus esforços.

Discoteca, ballarugues, beguda de la bona i... al final, morrejades boges amb lluita de llengües. No sé qui va guanyar però al cap d’una estona estàvem a casa d’ella, despullats, i fen coses que no vos podeu imaginar. Li agradava fer aquella cosa que vulgarment s’anomena sexe. Jo, més bé, diria art. Fins i tot, va voler jugar. Corria darrera ella amb el membre “ert com un tito” mirant aquelles galtes d’un cul voluptuós que em provocava, que em cridava, que m’animava a agafar-lo i fer-lo malbé fins que un estrany soroll, fora dels provocats per la mateixa persecució, crits i exclamacions, va irrompre aquella cacera. Ho vaig identificar com sorolls de claus obrint una porta. Mirà jo cap allà, i de cop vaig veure el cos d’un fornit mascle de mandíbula marcada, cap rapat i cèrcol platejat que penjava del seu nas. «Ai, mare!!!», em digué. Em veure’m tal i com ma mare en va portar al món, els seu ulls s’obriren i es tornaren d’un roig infernal. Li sortia baba per la boca de la ràbia i crec que també li sortia fum del cap. Llançà tot lo que portava a les mans amb un únic objectiu: agafar-me. Para què, ja vos ho podeu imaginar. M’estava tirant a la seva dona, núvia o lo que fos en aquells moments. «Collons!!!», vaig exclamar en veure aquell bou –mai més ben dit- que venia cap a mi amb clares intencions de fotre’m d’hòsties fins al carnet d’identitat. «Au, mano, que ve a per tu!!!» L’única opció de fugida, la tapava ell feia uns instants. Em tenia que dirigir cap allí. Corrents –ara era ell qui m’acaçava-, fem un cercle de tres-cents seixanta graus, fins que trencà pel dret, saltant pel sofà i, quan jo anava a sortir per la porta, victoriós, es llançà i s’agafà a l’única cosa que encara penjava recta com un junc. Tenia totes les de perdre, estava clar. Em vaig agafar als bastiments de la porta, sense fer molta força clar, i vaig tirar cap a fora intentant fugir, intentant que el soltés, el meu membre viril, agafat per les seves rasposes mans. Trobo que es va fer més llarg del que ja era –els qui el coneixien, íntims amics meus, clar, el van batejar com “la mànega”, pel llarg i gros que era-. Jo, vaig bramar del dolor, i el fill de puta aquell, s’adonà que tenia una opció per a la venjança. Agafà amb la mà lliure la porta i la tancà amb tota la ràbia que portava dintre. Recordo un soroll sec esmorteït per alguna cosa esponjosa i un crit esgarrifós que sortí de la meva boca.  Aquell moixonot va volar cap un altre lloc allunyant-se del seu niu, deixant els dos ous sense la seva escalfor, vigilància i protecció. Tingueren la decència de cridar l’ambulància, suposo que per insistència d’ella i una mica de compassió d’ell –tot home sap lo que pot ser perdre la titola-, sinó hauria mort dessagnat.

Així el vaig perdre i així vos ho dic, per llevar-vos fosques intencions, de fer-ho en dones casades, si és que les teniu. Abans, pregunteu el seu estat i, si no ho teniu clar, deixeu-ho anar que n’hi ha moltes, de bones i llustroses, i que segur no vos costarà, tenir una relació amb elles, l’amputació d’un membre.