El Tigre.

El tigre, ni se inmuta ante palabras banales y provocaciones; el tigre, actúa por necesidad, entonces, apártate.

El futuro de nuestros salarios y derechos.

Voy a vaticinar el futuro de nuestros salarios y derechos en Europa.Tal como está el panorama crítico actual, viendo cómo actúan los gobiernos con sus socios europeos, creo ser capaz de adivinar cómo acabará todo esto. Me explicaré y ustedes, al final, me darán la razón -como a los locos- o no.

En esta crisis que se nos está llevando todo por delante y que da inicio a una nueva Era que será conocida en tiempos futuros como la Era de la REDUCCIÓN -llamemosle Reducción a un sinfín de derechos que nuestros antepasados consiguieron con gran esfuerzo y poniendo su vida como pago por conseguirlos y que ahora desaparecerán por arte de magia- los nuevos gobernantes líderes de la Unión dan inicio al ejemplo que han de tomar otros que tendrán la paella por el mango en un futuro no muy lejano.

Bien, la cosa es sencilla. Nuestros socios europeos, líderes ellos, dueños de ingentes cantidades de dinero que han sabido colocar muy bien, están exigiendo a otros países, no tan inteligentes y subordinados a sus dictámenes, que para financiarles aún más han de hacer grandes sacrificios sociales y, por tanto, económicos, para obtener más financiación para así poder dar un pasito p'alante en esta loca carrera económica. El problema es que ahora ya se han quedado sin dinero hasta los financiadores. Viéndose atrapados, rascándose el pelo de la cabeza para racionalizar más, a los grandes cerebros que manejan nuestra economía y nuestros bolsillos, se les ha ocurrido una gran idea: invitar a nuevos socios para disponer de capital fresco, su capital. La China, es un ejemplo.

Pero claro, los chinos son los chinos y, aunque algunos dicen que son amarillos, tontos no lo son y eso conlleva su peligro. Ya lo verán.

China ha aceptado, encantada, de formar parte en el club de los prestamistas con la excusa de que pueden peligrar sus exportaciones, según las amenazas de los europeos. Si, claro. 
Ha puesto y pondrá cuanto dinero disponible tenga y pueda poner pues parece ser un negocio redondo. Y lo será mientras no pase nada. Hasta que cuando China presienta que sus nuevos socios no pueden devolver su dinero acuñado con la imagen de Mao y abra sus apretados párpados con tal desmesura que se les vea el color blanco de sus ojos, entonces dará el alto a las entregas económicas, pondrá fin a los préstamos, y tendrán muy claro sus próximos pasos. ¿O es que alguien se piensa que por ser Comunista no se es menos Capitalista, más ingenuo y algo tonto?

Para que vea usted como es el Partido Comunista Chino, con más de 70 millones de miembros, en el que según sus fundamentos ideológicos el mundo rural ha de lanzarse y levantarse contra el mundo burgués -primitivo lema utilizado por Mao- el cual ahora, utilizando los principios del cambio del I Ching, ha derivado en un modelo autoritario de fuerte componente nacionalista que toma una dirección clara hacia el Capitalismo agresivo en el que trata a los trabajadores como simple maquinaria necesaria para levantar al pueblo aunque sea a costa de todo. 

27 de mayo de 2007. Trabajadores chinos en una estación de policía de Shanxi, tras ser liberados  tras más de un año de trabajos forzados en una fábrica de ladrillos en el centro de China. Foto: China Out Getty Out/AFP Photo

Y efectivamente es así. Horarios de 12 horas o más, insalubridad laboral, hacinamientos humanos en pequeñas cárceles que dicen ser sus habitaciones, llevan a sus niños a los trabajos colgados de la espalda, algunos se quedan sordos debido al ruido de las máquinas y aún lo agradecen porque así no les molesta tanto el ensordecedor ruido y un largo etcétera que usted no quiera saber.

Trabajadores chinos durmiendo en una fábrica. Foto: noticiasdeabajo.wordpress.com

Comiendo entre el material de trabajo. Foto: Intereconomía.

A lo que vamos. ¿Usted cree que si China ve peligrar sus inversiones no hará nada al respecto? ¡No sea tan ignorante hombre o mujer! Si China ve que Europa no le puede devolver su dinero prestado optará por el ejemplo empleado por la misma Europa con sus paises pertenecientes: exigirá reformas estructurales, laborales y sociales que nos dejarán equiparados a su salario medio, que son unos 90€ al mes, y con sus mismos derechos laborales, si es que los tienen. Así, seremos más competitivos -igual que ellos, vaya- y podremos vender nuestro producto más barato -el problema será a quién, pero esto es otra cuestión- y devolverles el dinero.

¿La solución? Pues no la sé, faltaría más que un triste presunto escritor que intenta hacerle pasar el tiempo leyendo su bloc la supiera, pero creo que Europa no tendría que pedir más dinero ni empeñarse más. Tendría que utilizar el sentido común y hacer como cualquier familia que ha pedido un préstamo y no puede pagarlo o les es muy difícil. ¿Y cómo lo hacen? Venden sus activos, no gastan más de lo que ingresan, se están de caprichitos inútiles, se liberan de toda carga inútil que se paga mensualmente y aseguran o intentan asegurar su trabajo.

Ahora, tengamos cuidado con que activos nos deshacemos. Seamos inteligentes. No vendamos empresas que dan beneficios, si es que aún las tenemos. Y si no, pues vendamos jamones ibéricos ¡joder! Pongámonos todos  a criar cerdos de pata negra y vendamos algo que seguro nos va a dar beneficios sin perder nada nacional -lo único que podemos perder es algún tocino, que buena falta hace-.

El dragón ya ha despertado. En un futuro próximo, el animal mitológico sediento de capitalismo, como si de una fábula se tratara, vendrá a por nosotros y se comerá al Sant Jordi catalán matador de dragones, al Carlomagno francés, al Willian Wallace escocés, al Olafo el Terrible vikingo, o cualquier otro héroe épico histórico o de cuento que nos sacó o nos saca cada día las castañas del fuego. 

Pronosticado nuestro futuro con una base sólida -tres cañas en el bar, oír las noticias del telediario y escuchar a la Princesa del Pueblo, una tal Belén- me apuesto 1 €uro, ahora que vale más que 1 Yuan, que no me equivocaré en mi profecía negativa sobre nuestros salarios y derechos. ¡Pa verlo!

Como un testigo mudo -aunque escriba en este bloc que casi nadie lo lee- permaneceré sereno, expectante a los movimientos ondulantes del Dragón amarillo, para ver si el tiempo me da o no la razón. Ustedes, ya no hace falta.

Crònica de les VI Jornades LLetres Ebrenques Amposta 2011.

Hi ha vàries coses, entre elles actes, que voldria destacar d'aquestes 6enes Jornades de les Lletres Ebrenques que es van celebrar durant aquesta setmana passada i que van tenir el seu zenit el dissabte 23 d'octubre. Per a mi, el principal fet a destacar, ha estat que no hem pogut comptar amb la presència de la Joana Serret, una persona carismàtica dintre d'aquest món i concretament a la biblioteca comarcal, la qual no va poder assistir per causes personals. Sense ella, no ha estat el mateix.

El primer acte a destacar i del qual, crec, s'ha de fer esment va ser l'actuació de Toni Subirana juntament amb Alfons Rojo que es va realitzar el dimecres aprofitant el començament de les jornades.

Del dijous, destacaria l'exposició que es va realitzar anomenada "Xeic! Paraules de l'Ebre. Paraules corrents, i no tant, que utilitzem en el nostre afer diari. 

Del divendres, l'homenatge que es va realitzar a Pep Soquet i al poeta local Juanito de Calatrava en un joc de paraules que van encantar i atreure a tot el públic present.

El dissabte, com sempre, els lectors van tenir l'oportunitat d'obtenir un exemplar de llibre signat pel mateix autor local, cosa que, com podreu veure, la Tere Bertran feia encantada.

A les 12 del migdia va ser lliurat el "XIV Premi de Teatre La Carrova" amb la posterior monogràfica sobre el teatre a Catalunya. Parrot i d'altres artistes coneguts de la població ens van fer viure en el record dels inicis del teatre a Amposta. Va ser enrequeridor degut a les seves històries i fotografies de l'època. 

Aquest dia tenia que estar marcat per les interpretacions. La primera representació va ser un quadre escènic de l'obra "Records de la nostra terra: la plantada" del mateix Pep Soquet. 

Aquí teniu una imatge:

Després de dinar al Gatsby -sempre quedem farts i mig somnolents de tant de menjar-, sobre les 17.30 h, tots els que ens trobàvem a la sala d'adults de la biblioteca vam ser sorpresos pel curtmetratge "Un cos a la biblioteca"  per a després de la seva visualització seguir amb la representació i desenllaç, per part dels protagonistes reals del curt, per a trobar a l'assassí de l'editor mort en el film. Insereixo el curt per a qui el vulgui gaudí. També una foto amb els protagonistes, pel mig del públic, realitzant una magnífica interpretació.

Un moment de l'escena.

Tots els protagonistes del curt.

Seguidament, es va iniciar la taula rodona sobre la novel.la negra, dirigida per Jordi Pijoan López "Negre i d'aquí. Gènere negre i territori" on va quedar clar que tenim una molt bona producció literària de gènere negre.

Taula de Gènere Negre que, moderada per Jordi Pijoan-López (pare del detectiu Espartac Garcés), comptava amb la presència de Ramon Usall (pare del detectiu  Rafel Rovira), Andrea Robles (pare(s) del detectiu Jordi Lleonard), Agustí Vehí (pare del sergent Jaume Planagumà i d'altres membres dels cossos de seguretat) i Fede Cortés 

La cloenda de les jornades va anar acompanyada d'un espectacle poètic musical a càrrec de "Goliardos", "Poemas, canciones y otros versos".

Així de contents vam quedar alguns dels assistents d'aquestes jornades!!!

La Tere Bertran, Marisé Ruiz i jo.

Fins a l'any que ve si tot va bé!!!

La Oscuridad de la Habitación.

El interruptor le da paso a la oscuridad y un reino de terror planea por la habitación para instalarse lentamente entre las cuatro paredes. Tinieblas negras, infiernos sulfúreos, abismos oscuros cubren mi cama. Penetran por debajo, lo empapan todo de su olor, de su color. Es terrorífico.

Mi fin está próximo. No es un sueño, es la realidad. Nada puedo hacer.

Almas, espíritus, seres malignos, alguien planea por mi habitación intentando abalanzarse sobre mi cuerpo, apoderarse de mí. Todo cambia en mi ser, la alerta es máxima, el miedo impresionante. Tienen el poder.

Yo, intento resistir debajo de la frágil sabana que nada puede hacer contra esos monstruosos seres de fuego demoníaco con olor a azufre.

Oigo pasos. Se dirigen hacia aquí.

Ellos se dispersan de aquí para allá moviendo sus alas con fuerza, poniendo sus rabos en alerta, babeando bilis que gotean de sus colmillos. Desaparecen.

Alguien abre la puerta. Abren la luz.

¡Es mi madre!

Ahora no tienen el poder. Ya nada pueden hacer contra esa fuerza brutal. Representa el bien. Es mi Diosa protectora.

Se dirige hacia mí. Me besa y lanza un mensaje que detiene todo mal, toda fuerza oscura, toda ocasión de hacerme daño.

“Buenas noches. Duerme bien. Tu padre y yo te protegemos.”

Ahora tengo la fuerza, tengo el poder, lo sé. Sé que ahora no se atreverán a meterse conmigo, aun mi corta edad.

Se va. Cierra la luz.

Estoy más tranquilo.

Nadie aparece.

La Diosa ha vuelto a vencer a esos seres que vienen todas las noches, cuando me acuesto. Pero me pregunto: ¿Cuándo desaparecerán? No sé. ¿Mañana quizá?...

VI Jornades de Lletres Ebrenques Amposta 2011.

Com cada any, ja tornen a estar aquí les Jornades de Lletres Ebrenques que es celebraran del 19 fins als 22 d'Octubre. Enguany celebrem la sisena edició d’unes jornades plenament consolidades, amb l’objectiu de seguir donant a conèixer i promocionar el món de les lletres ebrenques, completament normalitzades dins l’espectre literari català.

Aquest any, dintre del programa variat del que gaudireu, s'ha decidit donar una major rellevància al món del teatre, per que es creu per part de l'organització que tot i que a les Terres de l’Ebre hi ha hagut molta gent que s’hi ha dedicat, autors, directors i actors, és el gran oblidat dintre de la literatura.

Veniu, participeu i gaudiu, d’aquestes VI Jornades de les Lletres Ebrenques 2011, jo estaré tot el dissabte per a què si algú vol dedicar-li la meva novel.la.

El Camí del Guerrer: Lluites Internes.

Sóc un guerrer. Em trobo en una lluita constant. No em debato entre la vida o la mort sinó entre la subsistència o no. Subsistir com a guerrer, no com a home, amb tot lo que implica. 

D'això parlo. 
Em trobo en un debat intern. Què he de fer, continuar o parar? Seguir entrenant la meva tècnica o desprendrem d'ella i posar en pràctica els coneixements adquirits a base d'anys d'ensenyances del mestre? He d'enfrontar-me a l'enemic? Quants? Un, deu, cent... He de posar en pràctica les tècniques però... seguir entrenant-les? Si o no, és aquesta la qüestió. 
Oblidar-ho tot i deixar que flueixin pel cos. Que surtin, que brotin inesperadament al moment adequat. Desprendrem de tot, deia el mestre. Però, per a n'això encara necessito dedicar-hi més temps? Ho desconec. 
Poleixo l'aspro del meu sable mentre miro la seva relluent ànima d'acer. Frego els meus punys amb olis calmants i, per últim, em preparo per marxar sap Déu on. Buscaré el meu destí, ell em respondrà les preguntes. Mentrestant, els temps passarà i jo, com a guerrer que sóc, intentaré que aquesta lluita interna no desestabilitzi la meva tècnica. Lo demés, el temps ho dirà.

La Torre de la Carrova i la seva història.

Des de fa temps que sento que la Torre de la Carrova era una torre de vigilància on hi havia una cadena que, penjada fins a l'altra torre bessona situada al terme de Campredó, impedia el pas als vaixells que circulaven pel riu. Tot això diuen que és llegenda. Jo, no he trobat cap llibre d'història que ho pugui confirmar. A més, com podreu veure a la foto de baix, la distància existent entre les dues torres fa una mica increïble l'existència d'una cadena de llargada considerable que mantingués aturades a les llaüts o pontons o demés barques que pujaven el riu. Quant pesaria una cadena d'aquestes dimensions? Qui la tensaria per a què quedés prou estirada per a impedir el pas? Sorgeixen tantes preguntes que lo de la cadena ho deixarem a l'aire i si algú pot aportar alguna dada que l'exposi.

A Campredó, quasi imperceptible l'altra Torre des de la Carrova.

En aquestes lletres intentaré posar-vos al corrent breument de la història d'aquesta torre rectangular de 15 x 11.5 m i que s'eleva des del rocam calcari, volent gratar el cel,  fins a arribar a uns 18.5 m d'alçada.

El nom de "Carrova" o "Al-Charrova" ja apareix documentat per primer cop l'any 1149 al ser donat el Castell d'Amposta als Hospitalers, però no com a torre sinó com a la font existent en aquell lloc.

Imatge de la font.

La referència més antiga de la torre es relaciona amb un tal Bernat Raimon, qui amb anterioritat al 1313 l'havia posseït a l'igual que les terres que li corresponien en concepte d'usdefruit possiblement degut a què el Rei Pere el Gran fa una crida al poblament d'Amposta el 30 de desembre de 1280  i el 1281 concedeix la carta de població que Alfons III va confirma el 1286. Possiblement, la torre, es construís en aquella època, durant l'usdefruit de Raimon i també d'en Guillem de Fonollar, amb el fi de controlar i defensar la ruta de l'Ebre, ruta important del regne per a la sortida al mar del blat aragonés. Aquest li van vendre a Arnau de Pons l'any 1313.

És palesa la situació excel.lent que la torre té per al control del riu, per això, l'any 1465 durant la guerra contra Joan II, la Universitat de Tortosa hi destinà tres homes per tal que la guardessin, però no diu res d'una cadena per a impedir el pas.

A través dels escrits del 1313 sabem que en aquella zona hi havia aiguamolls i aigua embassada, garriga poblada de mates i arbusts i d'arbres no gaire grossos, terra campa o lliure d'arbres on es cultivava blat, i altres terrenys on es cultivava l'olivera, per això la finca posseia un molí d'oli, el qual es presenta derruït en els escrits del 1410, any en que també es documenta el cultiu de la vinya.

Des de l'any 1325 fins la meitat del segle XV se'n coneixen diversos posseïdors: Francesca de Pollagué, Domènec Miralles (1410), Bernat i Pere Miralles (1428), peró sembla que el rei continuava mantenint la propietat en règim de fadiga i amb un cens d'un paó per Pasqua.

Fray Bernat LLorens, abat de Benifassà, va adquirir l'heretat de Bernat i Pere Miralles, amb la qual cosa, la torre, passa a forma part dels dominis del monestir, això succeeix allà el 1443. A partir de llavors els frares de Benifassà passen a conservar l'expotació i el domini de la Carrova, fins que se sap que el 1905 Josep Santamaria i Gilbert deixa l'heretat de la Carrova als seu fills, Lluís i Manuel Santamaria i Roca.

El 1993, l'Ajuntament d'Amposta l'adquireix per a realitzar la seva restauració.
Per lo tant, en un època on les lleudes fluvials, relíquia dels àrabs, i les imposicions engreixaven les arques reials o senyorials és d'estranyar que no hi hagi cap document en el que s'indiqui la retenció d'alguna barca per part de la cadena de la torre degut a què no ha pagat dits impostos, com a exemple. En canvi sí podem trobar documents del s. XV en los quals se'ns indica la retenció de barques al port de Tortosa degut a què no han realitzat la seva contribució econòmica o lleuda de Tortosa (tarifa duanera). 
Espero que, amb aquestes lletres, hagi aclarit un poc més part de la nostra història, encara que tingui part d'una llegenda urbana que no se sap si és certa o no.




Font: Museu del Montsià.